Història

L’Escola Isabel de Villena neix a Barcelona pocs dies després de l’entrada de les tropes nacionals, quan en altres parts de l’Estat Espanyol la guerra encara durava. Era un intent de conservar i salvar una manera de veure i fer escola que, segons les coses deixaven preveure, era destinada a morir.

Fundada per gent procedent de l’Institut Escola, professors i alumnes (aquests en un nombre d’uns trenta escassos), els seus principis fonamentals són els mateixos de totes les escoles que es movien, en aquell temps, dins el gran moviment renovador de la pedagogia de principis de segle, i que a Madrid havia donat la “Institución Libre de Enseñanza” i el “Instituto-Escuela”, i a Barcelona, que va ser una capdavantera, les escoles Montessori i l’Escola de Mestres de J. Bardina, les escoles Mont d’Or, Horaciana, Blanquerna, els grups escolars i, amb la República, els instituts – escola.

(Pati de l’escola. Carrer Emancipació)

Aquesta posició és reconeguda per la Fundació Jaume I Delegació d’Ensenyament Català amb la concessió del Premi Baldiri Reixach del curs 1981-1982 segons veredicte del jurat “Per haver-se destacat, ja en el temps més difícils en les tasques de catalanització i renovació pedagògica”, i per la Generalitat de Catalunya, que atorgà a l’Escola Isabel de Villena la Creu de Sant Jordi l’any 1.988 amb motiu del cinquantenari i en reconeixement d’una important tasca docent consagrada a preservar i transmetre el patrimoni natural i l’àmplia tradició de renovació pedagògica. També pel llegat que representa l’obra de la seva fundadora Carme Serrallonga, pionera de la coeducació i de l’ensenyament en català.